SEQÜÈNCIES D’UN MAR QUE ÉS AL CELS
JAUME VIDAL

Vivim envoltats d’aigua. Com individualitats som illes enmig de mars de persones en què hem de nedar amb compte per no ofegar-nos. El mar és la gran metàfora d’un planeta paradoxalment anomenat Terra. Des que l’ésser humà va utilitzar les narracions per explicar l’existència, va emprar el mar com símil de la vida i de la mort. El viatge en vaixell d’Ulisses rumb a Itaca és la representació de la recerca de les arrels i els cants de sirena que li ho impedeixen, la seducció enganyosa. No és l’art un cant de sirena? Ens fascina agradablement, tot i que en les seves entranyes també es trobin patiments i abismes. Juli Verne va concebre un gran mar al centre de la terra. Un mar com a fonaments de la terra que alhora es recolza en el mar. Aigua i terra, un binomi unit i separat alhora, com els artistes i el seu art. Una relació que és com una marea, un allunyament que mai és definitiu. El sentit metafòric de la mar el trobem també en els relats contemporanis. J.J. Abrams va crear, en la sèrie televisiva Lost, una illa on el mar sempre et transporta al lloc de partida. El mar que avança i retrocedeix en el temps. L’oceà com a barrera i no com una ruta de trobada. Un destí molt marcat i difícil de modificar.
Carmen Tarazona utilitza el mar de forma oberta, com un espai mental, com una ruta al coneixement. La seva obra eixampla horitzons ja que és narrativament suggerent perquè amaga mil històries que la clau la té l’espectador. Però també és sòbriament abstracta perquè en el seu treball preval les formes per sobre de significacions concretes. La llum i la foscor es donen la mà en unes peces de referents distorsionats. És potser paisatgista seva obra? Sí, com ho era la de Turner, que en els seus cels encesos hi trobem el germen de l’abstracció. És atmosfèrica seva obra? Sí com els gravats de Gustave Doré que en mars tempestuosos fa navegar vaixells condemnats a l’enfonsament. Relat, però viscut. Les seves imatges -les de Doré i les de Tarazona- són sensacions que freguen la pell. A vegades per acaronar-la, en altres per ferir-la. Carmen Tarazona situa la frontera de l’assossec i la desesperança en límits gens clars. Són les seves obres cants a la natura? O tot el contrari, les seves capes cromàtiques no són per ventura una distorsió d’una realitat no acceptada. Sorolla pintava escenes marines d’aparença costumista i que han estat molt celebrades popularment. Però no hi ha res d’inquietant en aquest color que pretén ser realista? Al contrari de Tarazona que busca naturalitat a través de la distorsió dels colors.

Però més enllà de les múltiples significacions tècniques i conceptuals, l’obra de Tarazona pot tenir una manera molt simple d’apropar-s’hi. Simplement observant-la i deixant passar el temps. Com un capvespre en una platja, en què la llum ofereix un espectacle canviant sense que gairebé passi res. En les peces de Tarazona, res es mou, però tot canvia. És el gran miracle de l’art: fixar la vida en un suport inert.