Intuir Paisatge

INTUIR PAISATGE
LAETICIA MELLO

El paper de l’artista sempre ha estat manifestar poètiques que d’alguna manera responguin al seu temps. L’obra com a registre del seu entorn, i de les circumstàncies que el modifiquen constantment. Parlar de paisatge en un moment com el que travessem, carregat d’incertesa, i solcat per la intimitat de la quotidianitat, és una decisió encertada. Les pandèmies tendeixen a accelerar la polarització i amb ella sentiments de conflicte social i divisió. I és la naturalesa part inherent de l’existència humana, que ens recorda que quan el temps es troba suspès, el paisatge continua respirant.

La sèrie d’obres que Carmen Tarazona presenta en aquesta exposició, s’alineen amb la seva anterior producció Escriure Paisatge; en aquelles obres el dibuix acompanyava la matèria delineant fragments que com mapes orgànics creaven símbols d’alguna llunyania. En aquesta nova sèrie de pintures, els horitzons bucòlics i atmosferes sublims transmeten sensacions en sentit deleuzià: són experiència estètica. El que percebem es troba governat pel sensible; per la nostra capacitat mateixa de viure i de donar sentit a allò viscut. Aquí a aquestes obres, el dibuix ha desaparegut per complet, i la materialitat del color amb juxtaposicions de capes de múltiples intensitats esclata en tota la seva superfície permetent a l’observador vincular-se amb els paisatges des de l’espiritual al mateix temps que des d’allò que és tangible i real.

Tarazona captura pictòricament geografies a les que atorga una força que flueix cap a una multiplicitat de direccions. Des de les seves pintures de format més petit, on allò gestual cobra importància i el traç es fon amb desimboltura en els plans de color; fins a les seves obres en simfonia amb el romanticisme de Caspar Friedrich, embolicades en boira espessa permetent entreveure boscos a la part alta dels escarpes. En totes elles cada horitzó s’anivella suaument en planes, muntanyes o aigües i ens connecten més enllà del temps i les fronteres.

El paisatge aquí, insinuat, no apunta a una àrea definida, extrínseca i estàtica, sinó a un camp de forces en moviment, amb capacitat de generar relacions recíproques i afectes immanents. La naturalesa com a art i l’art com un concepte estètic que permet reflexionar sobre les maneres de vida de la humanitat.